Diu la
viquipèdia que el mal d'altura o mal de muntanya agut és "
una síndrome de sofriment, vinculada a una pujada massa ràpida en altes altituds, a l'absència d'aclimatació i a una sensibilitat personal, més o menys important."
Després d'haver viscut la primera edició del
Festival Maldaltura, puc afirmar que la definició és força encertada, sobretot amb l'associació al concepte de sensibilitat personal important. Era evident i inevitable mostrar-se altament sensible en aquell entorn, rodejada de muntanyes verdes i cases de pedra, veient cares conegudes i familiars i olorant des d'un primer moment que seria un cap de setmana difícil d'oblidar amb la millor companyia possible.
La vinculació del mal d'altura a la pujada massa ràpida en altes altituds també s'adequa perfectament al context, no només perquè estàvem a 1.417m d'altitud, sinó pel "subidón" emocional d'estar allà i veure que el dia esperat havia arribat i tot era com havia imaginat (i perdó per les cursileries, però és que el festival m'ha robat completament el cor, com en el seu dia va fer el
Faraday).
En la definició, però, hi ha dos punts en els que no hi estic d'acord. Per una banda, la vinculació de la síndrome amb l'absència d'aclimatació. Posaria la mà al foc que cap dels assistents va tenir dificultats d'adaptació al medi. Almenys això deixava entreveure l'ambient que s'hi respirava en arribar, i això que just acabàvem de posar un peu al poble preciós de Llessui i els concerts encara no havien començat.
D'altra banda, la paraula "sofriment" a la descripció no quadra a nivell temporal, però deixaria d'estar fora de lloc si s'especifiqués que el patiment arriba un cop has passat la síndrome, quan comences a comptar els dies que queden per a la següent edició del
Maldaltura.
Bé, queda clar que l'enamorament és present i ha vingut per quedar-s'hi. Deixo aquí el format carta d'amor per passar al format crònica de festival, intentant ser el màxim d'objectiva possible per explicar el que va succeir aquest cap de setmana a la vall d'Àssua (tot i que no prometo res).
Després de saludar, instal·lar-nos, omplir els pulmons d'oxigen i sentir tot això que us explicava abans, va arribar el moment de seguir les instruccions dels organitzadors i tastar les delicatessen de
El Pigal aka
Casa Kiko. Poc va faltar per sortir rodolant muntanya avall. Després de descansar una mica (gràcies pel retard en l'hora d'inici,
l'Eix del mal), ens dirigim a veure l'emplaçament idíl·lic del festival, el
tros de Sant Jaume. Ens reben unes banderetes amb el nom del festival i unes lletres gegants de color verd a la dreta de l'escenari a l'estil Hollywood però
made in L'Eix del mal, que mola més.
Dofí Malalt obre el festival, amb molta gent descobrint el lleidatà des de la gespa i compartint els primers elogis cap a l'organització i cap el lloc triat per posar-hi l'escenari, mentre jo em sento Heidi en un festival indie.
El primer concert passa volant i arriba el gran moment, personalment la gran motivació i el motiu principal de desplaçar-me tants kilòmetres: veure
Neleonard en directe. El Nele, la Laura, l'Eloy, l'Elena, el Guille i el Pedro aconsegueixen tocar-nos el botonet de les emocions amb les seves cançons i sense gaire esforç. S'ho passen bé a l'escenari i sembla que portin tocant junts una eternitat. Hi ha una mena de connexió i afinitat molt forta entre ells que transmeten sense voler al públic. Es presenten amb un tema nou,
Casi cuela, i continuen amb
Agosto, cançó que donarà nom a l'EP i que alguns del allà presents ja havíem escoltat al seu soundclound.
Fan tres temes més (
Cómo es,
Sólo por un momento i
Por pequeño que seas) i el punt àlgid de l'actuació arriba amb el que serà el single del EP,
Capital, moment en què els assistents del
Maldaltura ja han tingut prou per confirmar que estan davant d'un grup que no passarà desapercebut i que el rodatge els farà grans. La llagrimeta ens cau galta avall just després, amb
En la luna, i és inevitable cantar molt fort allò de "
Cansado de evitarte y de seguir así!". I ja no hi ha marxa enrere, perquè Nele i els seus sorprenen els "maldalturencs" amb una versió de
Gwendolyne, (sí, la cançó que va representar Espanya a
Eurovisión al 1970, de la mà del mateix
Julio Iglesias), per continuar amb el tros de tema
Se nos acabó la vida, que té un final èpic d'abraçada col·lectiva que no es pot aguantar! I acaben amb el pop amorós de
Podemos perquè tots marxem amb el cor encongit i ens quedem durant una estona a sobre del núvol del
POF. I personalment, amb la sensació que només per aquest concert ja havia valgut la pena pujar fins a Llessui.
A continuació arriba el torn dels joves The Saurs (que per cert portàvem al cotxe de davant en la "romeria" de pujada dels pixapins i "rodaliencs" cap al Pallars Sobirà). El Sueiro, l'Engui i l'Alejandro van deixar amb la boca oberta a més d'un, amb la seva energia i seguretat dalt l'escenari, i van ser el primer plat perfecte del que ens esperava amb els següents grups del cartell. (Si voleu repetir o conèixer-los, toquen el 26 de juliol a les festes de Poble Sec i el 15 d'agost a les de Gràcia)
Les Sueques ens porten la tempesta, musical i literalment parlant. Ens conviden a pujar a l'escenari per no mullar-nos, però des de l'organització se'ns fa baixar per la nostra seguretat (tot un encert, gràcies Ruben i Raúl). Els més valents aguantem les inclemències meteorològiques sota la minicarpa que resguardava l'equip de so, i quan torna la calma i ens adonem que es veuen un milió d'estels, seguim gaudint del punk net i les cançons trencades de les meves mig paisanes.
Quan crèiem que ja no tornaria a ploure i els
Vàlius ja portaven més de tres quarts del seu setlist, hem de córrer i aguantar la minicarpa perquè no se l'endugui el vent huracanat que havia començat a bufar, acompanyat de llamps, pluja a bots i barrals i el que semblava la fi del món o del festival a Llessui. Però torna a escampar i
Vàlius surten a acomiadar-se amb una última cançó, per donar pas a
Macho, la segona banda que tenia més ganes de veure del cartell (us recomano molt el seu
últim disc).
No sé si va ser la força dels Vàlius o l'adrenalina alliberada durant la tempesta que em van deixar KO i no vaig viure el concert dels cap de cartell com m'hagués agradat (tot i que ara que hi penso, potser només és una sensació esbiaixada pel context, ja que en realitat recordo haver ballat més que amb cap altre grup).
Arribats a aquest punt, intento revifar el meu estat anímic de decadència anunciada ballant els primers temes que punxen els Pin&Pon DJs, molt encertats en tot moment. Però el combo de peus mullats, fred i haver-nos oblidat de sopar, ja no tenia remei. Havia arribat l'hora de donar per acabat el Maldaltura i retirar-se a la pensió.
Com veieu, ha estat un plaer haver patit, per primera vegada, la síndrome del mal d'altura. I amb el permís que m'ha donat el Nele, li robo les paraules al gran Xesc Cabot per acabar aquesta crònica: "Perdoni, però és que venim d'un festival molt fort!"
Llarga vida al Maldaltura!
